Espero que em creguis si et dic que m’he passat dies sencers pensant en quin podria ser el primer dels meus viatges que compartís amb tu.
No et detallaré ara els motius que he tingut en compte i els que he descartat. Països, imatges, detalls, tot concentrat en la meva massa gris lliurant una noble batalla per estar avui aquí.
Finalment el Yosemite National Park ha estat el guanyador. Espera una mica i de seguida sabràs el perquè.
Avui no t’explicaré el viatge de Nord a Sud de l’estat de Califòrnia, que vam fer el 2008 durant tres setmanes, però sí t’avanço que te l’aniré explicant mica en mica.
Gairebé m’oblido de dir-te que aquí no trobaràs una guia de viatges. No sóc experta en això i a més hi ha gent molt bona que s’hi dedica. Aquestes notes són el resultat d’un experiència personal, la meva, i per què no, potser la teva o la de qualsevol altre. Així doncs espero que en gaudeixis i si vols després m’expliques què t’ha semblat.
El nostre trajecte cap a Yosemite va començar a Point Reyes Station, un poble a uns 120 km al nord de SanFrancisco. El 
Point Reyes National Seahore no és l’únic atractiu que té, però és sens dubte el que no t’has de perdre. És un d’aquells llocs del que no et vols acomiadar. El seu carrer principal coincideix amb la carretera CA-1 en la qual es troba el Cheda Garage; l’antic i emblemàtic edifici de totxos vermells, Grandi Building (1915) que en el seu dia va acollir un gran hotel, un sala de ball i posteriorment una hardware store i l’oficina de correus. També es troba l’antic edifici de la vaqueria, les quadres, el paller i moltes altres botigues que et recorden que estàs en en altre continent … Amèrica. I per descomptat, Bovine Bakery una pastisseria de visita, gairebé diria que obligada, i a la que vam arribar gràcies a una recomanació de la revista frances Maisons Côté Ouest. Quina alegria els vaig donar als empleats quan els vaig explicar que me n’havia assabentat de la seva existència gràcies a una publicació Europea i que la nostra visita no havia estat per casualitat sinó totalment premeditada.
Va ser allí, a Bovine Bakery,, on un dels seus clients ens va dir que per arribar a Yosemite necessitaríem unes set o vuit hores, amb alguna parada inclosa. Set o vuit hores? Vaig repetir jo. Qui no es sorprendria si li diguessin que per recórrer uns 340 km serien necessàries tantes hores? Doncs qualsevol que no tingui en compte que la major part d’aquells kilòmetres cal fer-los per carreteres interestatals en què el límit de velocitat màxima és de 40 – 60 km/h. I no només ens va dir això, sinó que ens va avisar que feia gairebé una setmana que s’havia declarat un incendi al parc. Per acabar ens va recordar la importància de no deixar menjar al cotxe ni a l’exterior de la casa, si n’havíem llogat una, doncs era un reclam pels ossos i amb conseqüències imprevisibles.
Passades les onze del matí i després d’assaborir un esmorzar exquisit, començàvem la ruta cap al parc. San Rafael va ser el darrer poble de la CA-101 pel que vam passar abans de creuar l’impressionant Richmond – San Rafael Bridge i agafar la I-580 E fins a Manteca, ja a la CA-120. Després de quatre hores de viatge vam parar en un restaurant de menjar ràpid i en menys de mitja hora tornàvem a ser a la carretera per no tornar a aturar-nos fins a Groveland Big Oak Flat, el darrer poble abans de l’entrada al parc, en què vam aprofitar per comprar el menjar necessari pels quatre dies que passaríem a la casa que havíem llogat, i de pas vam fer el darrer cafè abans de creuar la línia. Eren gairebé les set de la tarda quan vam seure amb aquell grup de bombers que tornaven de fer un servei a l’interior del parc. Uns kilòmetres més i ja estaríem dintre, així que ens vam relaxar i vam gaudir d’aquell moment.
El que semblava que només ens havia de costar uns minuts es va acabar convertint en gairebé tres hores. Només entrar al parc es va fer fosc. L’alçada dels arbres que delimitaven els dos costats de la carretera, les obres al paviment i la foscor, ens van desorientar tant que vam estar hores donant voltes pel mateix lloc sense trobar la desviació que ens havia de portar al poblet de Wawona, en el qual es trobava l’oficina de The Redwoods in Yosemite i la casa que havíem llogat.
Jo només pensava en ossos, en tot el menjar que portàvem al cotxe i en els nens (llavors de 16, 13 i 8 anys). La imaginació dóna per molt i jo ja veia en els titulars d’un diari local, la nostra foto, devorats per una família d’ossos.
Vam arribar a Redwoods i tot i que era tard i ja havien tancat, ens havien deixat les claus de la casa amb les instruccions i un mapa, dins un sobre al nostre nom, en una bústia que estava al costat de la porta de l’oficina. Tot un detall.
Finalment vam arribar al nostre destí. Vam descarregar el cotxe, vam tafanejar una mica l’interior de la casa i vam obrir una ampolla de vi per brindar i celebrar que tot havia anat bé.
L’endemà i amb la sortida del sol, la realitat va ser una sorpresa d’allò més agradable. La casa era preciosa, autèntica. Una edificació típica de muntanya construïda amb pedra i fusta, en mig del bosc i envoltada d’un paisatge natural meravellós. Xemeneia interior, terrassa, barbacoa, estava tot previst.
Després d’un bon esmorzar vam carregar les motxilles i vam anar en direcció a Yosemite Valley Visitor Center que era on havíem pensat recollir la informació necessària per organitzar la nostra estada i alguna excursió. Vam parar abans d’arribar-hi. La visió del Gran Capitán, aquella gran roca vertical d’uns 900 metres d’alçada i una mica més lluny la silueta de Half Dome (1.440 m), ens van deixar sense paraules. Veure-les allí, imponents, desafiants, grandioses… Volíem, com la majoria dels que s’havien aturat, immortalitzar aquella imatge amb les nostres màquines de fotografiar, per si en algun moment la nostra memòria l’oblidava, poder-ho recordar. Va ser llavors quan vaig començar a sentir la verdadera essència d’aquell lloc. La seva majestuositat, la seva grandesa, aquell combregar amb la natura tan omnipresent miressis cap on miressis. Boscos plens d’arbres, salts d’aigua, muntanyes imponents esculpides per la pròpia naturalesa, rius que creuaven prats plens de flors en els quals els animals es passejaven amb tota la llibertat del món.
Em vaig sentir part d’aquell lloc. Va ser una unió difícil de descriure amb paraules. Vaig deixar que aquell ambient m’embolcallés. Vaig escoltar les històries dels seu passat i d’alguna manera li vaig demanar formar-ne part d’elles algun dia.
Recordo el dia que vam sortir d’excursió i gairebé ens perdem. Feia moltíssima calor i després d’hores caminant ens vam quedar sense aigua, així que fent cas del nostre instint vam anar baixant cap a la carretera i d’allí al riu. Hi vam entrar vestits, i era tanta la set que tenia, que no vaig fer cas del que em deien els altres i em vaig capbussar al Merced River, el mateix en què anys enrere ho havien fet els primers Indis Americans. Vaig beure de la mateixa aigua que ells i els seus cavalls van beure un dia.
Van ser quatre dies molt intensos i plens d’emocions que mai oblidaré. Puc dir-te que Yosemite em va canviar. Va canviar la meva manera de veure el món, em va fer agafar consciència de quan insignificants som. De l’egoisme amb què actuem quan no respectem la naturalesa en qualsevol de les seves formes. De quan absurds podem arribar a ser, preocupant-nos per coses materials i sense sentit que ens allunyen de la veritable essència de les nostres vides.
És probable que no sigui l’única que hagi experimentat aquestes sensacions i potser no calgui anar al Yosemite National Park perquè ens adonem d’això. Aquesta però va ser la meva experiència i avui te la volia explicar.