Records d’estiu d’una adolescent

 

Hola,

 

Fa dies que li dono tombs …

Havia escrit un post en la línia editorial dels d’aquestes darreres setmanes: els somnis.  L’havia guardat en una carpeta, a l’ordinador, gairebé enllestit i a punt per ser compartit. Només li calia una imatge, un darrer repàs i …

Una circumstància de darrera hora va fer que no pogués estar al lloc adequat en el moment precís i, aquell imprevist em va fer reflexionar i canviar d’opinió.

Un aeroport, un adéu, una abraçada amb la que vols dir molt, un avió que s’enlaira i un munt de pensaments que donen voltes com abelles en un rusc.

Potser t’hauria d’haver avisat. Potser t’hauria d’haver escrit per fer-te’n cinc cèntims i dir-te que necessitava donar-li forma a totes aquelles reflexions.

Em sap greu no haver-ho fet però,  ja em tens aquí una altra vegada.

Hi ha persones que s’estimen més el fred que la calor, l’hivern a l’estiu i a l’inrevés. A mi, m’agraden totes les estacions de l’any, doncs trobo que les quatre tenen coses boniques a les quals em sabria greu haver de renunciar.

M’agrada la tardor! El canvi que experimenta el paisatge amb tota la gama de tons grocs, marrons i vermellosos. Als Estats Units en diuen “indian summer”. Vaig tenir la sort de viure uns mesos a Boston, i t’asseguro que els paisatges de Nova Anglaterra, en aquella època de l’any, no em van deixar indiferent. Però no cal anar tan lluny. Boscos de fulla caduca ni ha a molts llocs.

M’agrada l’hivern! La sensació de fred quan surto de casa d’hora, al matí, i la temperatura està per sota de zero. Posar-me una jaqueta d’abric, un bon calçat, guants i “gorro” de llana, i fer com si res. Veure nevar em fa experimentar emocions que algun dia intentaré descriure. Tant és els anys que fa que veus caure del cel aquells flocs blancs, immaculats … cada vegada que t’acostes a la finestra i aixeques els ulls, et quedes bocabadat contemplant l’espectacle. Prou saps que té una explicació científica, però no per això perd la màgia. La sensació sempre és diferent.

M’agrada la primavera! L’explosió de colors. El despertar de la letargia. El temps inestable que, tan aviat et regala dies de sol amb temperatures que et conviden a deixar de banda la roba d’abric, com dies de tempestes i ruixats.

I l’estiu … M’agrada l’estiu! La calor ja és una altra cosa però,  què seria d’un estiu sense calor?

M’agrada l’estiu perquè em porta molts i bons records: de final de curs; de moments d’acomiadar-se dels companys; de retrobar els amics; de festes majors; de vespres a la fresca; de restaurants amb terrasseta; de piscines a l’aire lliure; de nits d’acampada; de vacances; del tren de rodalies per anar a la platja; de sandàlies i pantalons curts; de vestits sense esquena; de la pell morena pel sol; de cervesa amb llimonada; de gelats; de meló i de síndria; d’amanides i menjars freds; de despertar amb els primers rajos de sol que es colen per la finestra poc després de les sis del matí; de dies llargs que a les deu encara s’hi veu …

Quan era adolescent, em semblava que a l’estiu es podia fer de tot. El veia com un temps diferent. Uns mesos que calia viure intensament, i després, guardar tots aquells records fins l’estiu vinent.

Ara amb uns quant anys més, continuo pensant el mateix.

Et confessaré que és l’època de l’any en què estic més activa. Treballo, faig més activitats el cap de setmana, estic més estones a l’aire lliure, trobo més temps pels amics, vaig a dormir més tard, quedo amb més gent, faig vacances, passo més temps amb la meva família … i l’energia i la força que em dona el sol, em continuen fent creure que a l’estiu tot és possible.

 

La Laura, la protagonista de la novel·la “Nosaltres dos”, de Xavier Bosch, li deia al Kim “… Saps de què me’n vaig adonar, a Anglaterra? Que es lleven i miren per la finestra per veure si fa sol. Nosaltres, aquí, ens llevem i correm a aixecar la persiana per veure si plou. El clima ens fa ser diferents. Per això és lògic que als països on sempre fa bon temps, tinguem artistes. Sempre és agost. Aquí ens inspirem amb els colors, amb la vida al carrer. Als països freds, en canvi, tenen filòsofs i gent que rumia. Si fa sol, no es pot pensar, s’ha de sortir a celebrar-ho”.

 

Potser només és qüestió d’actitud. N’hi haurà que diran que la resta de les estacions de l’any tenen el mateix nombre de dies que la que va del 21 de juny al 21 de setembre, i que per tant, també tot hauria de ser possible.

Tu ja em coneixes però, i saps que el que t’acabo d’explicar, només és la meva opinió.

 

Sigui com sigui, és un temps d’oportunitats que no s’han de deixar de passar.

 

Què me’n dius? Com vius tu l’estiu?

T’has sentit identificat amb algun dels meus records?

Perquè no m’ho expliquis? M’encantarà llegir-te.

T’espero als comentaris!

 

Una abraçada,

Susana

 

La fotografia que acompanya el post la vaig fer des de dalt d’un globus, a Goreme (Turquia). No havia vist mai una sortida de sol tan impressionant.