Hola!
Quan vaig decidir crear aquesta categoria al blog, va ser amb la intenció de compartir les meves experiències com a emprenedora, i que aquestes, poguessin ser d’ajuda per altres que com jo, van decidir un dia emprendre un negoci, canviar d’orientació professional, o fer de la seva passió la seva manera de viure.
Però no puc escriure ni una lletra més sense dir-te abans que és per mi emprendre.
Crec que com tu, sóc una “emprenedora de la vida”.
Recordo la primera vegada que vaig volar en avió. Tenia onze anys. El meu oncle s’havia capficat que la seva neboda (és a dir, jo) que en aquella època vivia a Barcelona, anés a visitar-los a Alemanya durant les vacances d’estiu i d’aquesta manera a més de canviar d’aires i conèixer llocs nous, gaudir unes setmanes de la companyia de la família i en especial de les meves cosines, L’Anita, de la meva edat, i la Cristina, dos anys més petita que jo.
Quan els meus pares m’ho van explicar, no m’ho vaig rumiar ni un segon i els vaig demanar que m’hi deixessin anar. Està clar que la seva resposta no va ser immediata. Van valorar pros i contres i van fer el possible perquè jo també fos conscient que n’hi havia, però als onze anys penso que tots som valents i jo no veia cap inconvenient ni cap risc.
Uns dies després, el carter va portar a casa un sobre amb un bitllet d’anada i tornada amb destí Barcelona – Stuttgart – Barcelona. Va ser el meu primer bitllet d’avió. La meva primera aventura en solitari.
Vaig seure al llit amb el bitllet a la ma i vaig intentar imaginar com seria aquella aventura que començaria en pocs dies.
Em podia haver obsessionat pensat que els meus pares només m’acompanyarien fins al control de passaports de l’aeroport de Barcelona i la resta, fins pujar a l’avió, seria cosa meva. Pensant que seria la primera vegada que estaria en la terminal d’un aeroport internacional i hauria de buscar el panel amb els horaris de sortida dels vols, per si el que jo havia d’agafar portava retràs, hauria de buscar la porta d’embarcament, els lavabos, doncs tot el que sabia sobre els W.C. dels avions ho havia vist en una pel·lícula i millor si aquesta necessitat me la podia estalviar. Amb la idea de que volaria amb Lufthansa, una companyia alemanya amb una tripulació que parlaria més alemany que altra cosa. Per no parlar del fet que tots els rètols que trobaria només arribar a l’aeroport de Stuttgart estarien escrits en alemany i amb una mica de sort en anglès. Les meves cosines tenien onze i nou anys i no parlaven gaire castellà, la meva tieta és austríaca però per sort va decidir estudiar espanyol quan va conèixer el meu tiet, i entre les seves receptes també n’hi havia algunes de cuina mediterrània. Les amigues de les meves cosines eren alemanyes, i estava clar que jo no passaria desapercebuda entre elles doncs tenia els cabells castanys, els ulls de color marró i era força més efusiva que aquelles noies nòrdiques. Però … en lloc de capficar-me amb tot això us diré què vaig fer.
Quan em vaig acomiadar dels meus pares a l’aeroport va ser com si em fes gran en qüestió de segons, em vaig sentir una adolescent privilegiada a la que havien donat l’oportunitat de demostrar que era capaç de sortir-se’n prou bé d’aquella aventura. Vaig passejar per la terminal com si ho hagués fet tota la vida, com si la conegués pam a pam, vaig localitzar el panel amb els horaris dels vols, la porta d’embarcament, els lavabos i fins i tot vaig anar al quiosc i vaig tafanejar algunes revistes. I tot i que sabia que no havia de malgastar els diners que m’havien donat a casa, vaig decidir gastar-me les primeres pessetes del meu pressupost en una Coca Cola que vaig assaborir a la cafeteria mentre observava els viatgers que anaven i venien.
Només pujar a l’avió m’esperava una hostessa molt amable, a la que després de penjar-me al coll un sobre plastificat amb les meves dades i la resta de documentació, li vaig fer un somriure d’orella a orella i li vaig donar les gràcies. Estic segura que li vaig caure bé doncs en un castellà perfecte em va demanar si volia veure la cabina del pilot. Què, la cabina del pilot? Doncs clar que volia veure la cabina del pilot. I si això no fos prou, com l’avió no anava ple em va fer seure a primera classe. Recordo aquell vol com una de les grans experiències de la meva adolescència. Em vaig comportar com un autèntica viatgera. En aquell temps al preu del bitllet estava inclòs l’àpat, que a més et servien amb coberts d’acer inoxidable ens els que hi havia gravat el logotip de la companyia. M’ho vaig menjar tot. Vaig fer les meves primeres fotografies aèries amb una d’aquelles màquines que ja gairebé ningú recorda, conscient que fins que no tornés a Barcelona no podria revelar el rodet n’hi veure’n el resultat. No vaig haver de preocupar-me pels rètols escrits en alemany o en anglès, doncs gràcies a que el meu oncle treballava en la companyia, només posar el peu a terra el vaig veure a la pista esperant-me. La meva tieta va estar encantada de cuinar menjars típics espanyols i aprenent de la meva pronunciació. Les meves cosines van resultar ser unes amfitriones encantadores i tot i que es van esforçar per ensenyar-me massa alemany en pocs dies, me’n vaig anar d’allí havent aprés lo suficient per saludar a la tripulació del viatge de tornada, donar les gràcies i dir alguna frase més. Les amigues de les meves cosines eren alemanyes, sí, però amb un munt de curiositats que les feien interessants, al cap i a la fi, els nens, els adolescents, són gairebé iguals a tot arreu i com jo era la novetat, em van tractar com a una reina. Qui va tenir més feina va ser l’Anita doncs es va passar un munt d’hores fent de traductora.
Què he volgut dir-te amb tot això?
Doncs que la meva actitud hauria pogut ser la d’una nena poruga, la d’una nena amb pànic a lo desconegut, amb manca de decisió. Podia haver renunciat a aquell viatge dient als meus pares que hi veia molts inconvenients i perills allà on no n’hi havia, però en lloc d’això vaig decidir enfrontar-m’hi, vaig decidir aprofitar l’oportunitat, vaig decidir, als onze anys, que havia arribat el moment de ser una “emprenedora de la vida”.
L’actitud és una de les coses més important per arribar a qualsevol objectiu que et proposis, ja sigui personal o professional. Tingues en compte els pros i els contres, si és que n’hi ha, però sempre intentant veure’n el costat positiu. Treu forces d’on sigui, perquè les trobaràs, i sobretot, creu en tu mateix.
