Hola!
Has llegit el post anterior en què parlo una mica sobre què es per mi emprendre i sobre l’actitud de l’emprenedor? Espero que ho hagis fet i sinó ja saps que pots fer-ho en qualsevol moment, fins i to tara. Agafa’t el temps que necessitis. Jo estaré aquí esperant-te mentre fas aquesta lectura.
Fa uns dies no vaig poder evitar sentir una conversa, que ara em va força bé, per acompanyar el tema d’avui.
De vegades, quan estic fora de casa i necessito desconnectar, a més de passejar, veure el mar si puc i perdre’m per aquells carrers amb encant que fins i tot els pobles més petits tenen, m’agrada envoltar-me de llibres i quin lloc millor que una llibreria per fer-ho. Passejar-me pels passadissos, per les diferents seccions, agafar-ne algun, obrir-ne les pàgines, olorar-les, llegir algunes línies i deixar que la imaginació faci la resta.
Adoro les llibreries amb espais per seure, aquelles amb sofàs còmodes i tous que et conviden a abandonar-te sobre d’ells i en els quals perds la noció del temps.
Avui no et parlaré d’aquestes llibreries, sinó de la conversa que vaig sentir que tenien tres nois que van seure just a la taula del costat.
M’havia demanat un cafè i mentre fullejava un mapa del Peloponesi, pensant ja en una ruta per les properes vacances, elles van començar la seva conversa sobre blogs i pàgines web. Segur que els agradava viatjar, doncs de no ser així no crec que haguessin escollit una llibreria especialitzada en viatges per la seva trobada. La conversa s’anava animant, una era més experta que les altres dos en el tema, parlaven de pàgines, de dissenys, de portades i seccions, de diners invertits, comparaven webs …
Una d’elles va dir “Fa uns mesos algú em va dir que jo no era ningú perquè no estava visible al “món virtual”, a les xarxes socials … No m’ho vaig prendre malament, però el primer que vaig pensar era que aquella persona no em coneixia. Sé com es diuen tots els meus veïns i ells com em dic jo. No utilitzo gairebé mai l’ascensor de l’edifici per si em trobo amb algun tenir l’oportunitat de saludar-lo. Vaig caminant a la feina, un trajecte de no més de 10 minuts i són unes quantes les persones amb les que em creuo i conec, a les que després de desitja’ls bon dia els puc dir adéu i pronunciar el seu nom. No fa gaires dies vaig estar berenant amb una amiga a la pastisseria del poble. Vaig parlar amb tots els clients que estaven asseguts en cinc de les taules del local i a més d’un el vaig saludar amb una abraçada i dos petons. Això només és un exemple d’un dia qualsevol. Cal que segueixi? De debò penseu que no sóc ningú?” Les respostes de les seves companyes de taula no es van fer esperar. La conversa va ser molt i molt interessant, tant, que amb el permís de totes tres m’hi vaig afegir.
No sé si estàs començant, si estàs pensant en fer-ho o si ja ho has fet. Ni tampoc si estàs visible o no en aquest “món virtual”. Pren-te el teu temps, fes les coses al teu ritme, acompanyat i fes-les bé. Poden ser diverses les raons que et privin d’estar ara mateix aquí, “visible”, però aquesta no és la única forma de començar el teu projecte, n’hi moltes altres.
No oblidis que tu si ets algú i provablement algú important per a moltes persones.
Darrere de cada web, de cada blog, en funció del que ofereixin, venguin o comparteixin, hi ha una història personal, busca-la, i quan la trobis, intenta identificar-te amb la que millor s’adapti a tu. Escolta aquella veu sincera que et dirà com ha estat el seu començament (la majoria de vegades gens fàcil), quan dur està sent mantenir-se on està (hores i hores de feina per oferir sempre lo millor, dedicació, inversió, etc.), escolta’l també quan et parli de la part més agraïda (dons si no n’hi ha no val la pena), i per acabar, pren nota de les conclusions i del seu projecte de futur (ja sigui en forma de nous productes, cursos, ampliacions, etc.). Les experiències dels altres sempre ajuden siguin o no positives.
No és fàcil estar aquí. Jo he necessitat mesos de treball, de dubtes, d’aprenentatge, de deixar-me assessorar i per descomptat de fer-ho acompanyada d’una professional, però el meu projecte va començar molt abans que tot això. Ara em queda un llarg camí per recórrer i m’agradaria fer-lo amb tu.
No et deixis enganyar pel que vegis a la pàgina d’inici d’un blog o d’una web.
A mi m’agrada veure la rebotiga, el magatzem, el que hi ha al darrere. Pot impressionar-me un aparador, està clar, però per decidir-me necessito alguna cosa més.
Jo era la noia de la taula a la que fa uns mesos van dir que no era ningú perquè no estava visible al “món virtual”.
Si tu has tingut una experiència assemblada a la meva, o per contra, completament diferent, ja saps que pots explicar-me-la i estaré encantada d’escoltar-te.
Una abraçada,
