Fa un dia d’hivern. Miro per la finestra i la boira no em deixa veure els cims de les muntanyes. El carrer està mullat. No plou però intueixo que avui és d’un d’aquells dies en què la humitat se’t posa al cos i no hi manera de treure-la.
Estic fet pols. Porto un refredat a sobre que no m’aguanto i en part li dec al temps. Sento l’olor de cafè i unes veus que venen de la cuina. L’esmorzar ja està llest i decideixo apuntar-m’hi. Sec a la taula després d’haver dit bon dia a tots i em distrec de la conversa comptant les galetes que algú s’ha entretingut a sucar amb Nutella i a emparellar de dos en dos. Sense voler multiplico aquests “sandwiches” per dos: vuit per dos, setze galetes. Déu ni do! Ja és un bon esmorzar. Setze galetes. L’arrel quadrada de setze és quatre. Li explico a la meva germana o encara és massa petita per entendre-ho? Així sembla fàcil, però si parlem de galetes amb Nutella potser em demanarà si el quadrat serà de Nutella o només de galetes? Millor ho deixo.
Tinc la forquilla a les mans, acabo de punxar el darrer tall de kiwi i m’entretinc a contar les pues que té: quatre, quatre pues. L’arrel quadrada de quatre és dos. Què passaria si existissin forquilles de quatre pues al quadrat? Quina forma tindrien? Quatre pues grans i quatre de petites incrustades a la part alta de les primeres? La taula està plena de suggeriments matemàtics i això em recorda que tinc una quantitat contable de deures per acabar.
He passat més de mig matí assegut davant l’escriptori enllestint la feina i repassant els temes d’un examen. Necessito fer un descans. Em noto el cap carregat, tinc el nas destrossat de tant mocar-me i el pit dolorit de tant tossir.
Han marxat tots. No hi ha ningú a casa. Poso en marxa l’ordinador, selecciono una llista de reproducció de cançons que tinc a l’Itunes i m’estiro al sofà amb la intenció de relaxar-me una mica. Sempre que puc em col·loco en la mateixa posició i per tant el camp de visió és el mateix, avui però hi ha alguna cosa que em distreu, em fixo en la biblioteca tan plena de llibres que n’hi ha uns quants col·locats de manera que formen un angle curiós. Angle, en geometria, és la zona compresa entre dues semirectes d’origen comú. La paraula angle ve del llatí i significa racó. Tot i que angulus, diminutiu d’angus, no ve del llatí, sinó del grec i vol dir “encorbat”.
Que seria de les matemàtiques sense el llenguatge? Cóm designaríem o nomenaríem els símbols, els nombres, les formes, les figures i viceversa.? Quant es perdria si només poguéssim nombrar un conjunt sense representar-lo, per no parlar de no poder expressar una equació després d’haver-ne llegit el plantejament. Quants teoremes sense fórmules o fórmules sense teories i explicacions. I si ens haguéssim de privar de l’espectacle que ofereix la geometria? Llegeixo la paraula triangle i en un acte reflex la seva forma em ve al cap, igual que amb el quadrat, amb el rombe … i el mateix em passa si primer la visió és de la figura, acte seguit, les lletres que formen el seu nom apareixen ordenades en la meva ment.
Que me’n diu del símbol o expressió matemàtica, com vulgueu dir-li, que representa l’arrel quadrada? Podria ser una “v” majúscula que proclama la “victòria” del nombre que trobem dins, tot i que acaba tenint el mateix valor que l’altre que elevem al quadrat. O per què no, la representació d’una muntanya invertida, un cim obert a l’infinit, obert al descobriment …
En realitat, diuen que el símbol de l’arrel quadrada és una forma estilitzada de la lletra “r” minúscula, que ha estat allargada amb aquesta traçada horitzontal, fins acabar amb l’aspecte que té ara i que representa la paraula radix, que en llatí vol dir arrel.
Torno a l’angle “curiós”, resultant de la posició d’alguns llibres de la biblioteca. M’aixeco per veure’l de més a prop. El títol d’un llibre em crida l’atenció: “La solitud dels nombres primers”. La solitud del nombres primers? Qui deu haver escrit un llibre amb un títol així? Paolo Giordano és el nom de l’autor. Un italià de 33 anys, Llicenciat en Física Teòrica, i professor a la universitat, que als 26 anys va escriure la seva primera novel·la, aquesta, publicada i traduïda a vint-i-nou llengües.
El nombres primers són els nombres naturals diferents de l’1 que compleixen la propietat que només són divisibles entre ells mateixos i entre 1. Els nombres primers menors de 50 són: el 2, el 3, el 5, el 7, l’11, el 13, el 17, el 19, el 23, el 31, el 37, el 41, el 43 i el 47. Fins aquí és força clar, però en Mattia, el protagonista del llibre, diu que entre els nombres primers n’hi ha que són especials i que els matemàtics els anomenen “primers bessons”: que són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.
Bé, continuo llegint i el cas és que en Giordano, ha construït una història entre dos personatges que eren dos “primers bessons”, com els nombres, que estaven sols i perduts, diu que propers, però no pas lo suficient per realment tocar-se.
He de demanar a casa si algú l’ha llegit i si és així que m’expliquin més a fons de què va.
De nou veig una relació, no m’atreviria a dir indivisible, però si força important entre el llenguatge i les matemàtiques, o potser ho hauria de dir al revés.
Em desperta el so del telèfon que està trucant, no arribo a temps de despenjar, em dec haver quedar dormit. Tinc la sensació que ha passat molta estona doncs fins i tot em sembla haver somniat. Sí, un somni una mica estrany: figures geomètriques, fórmules matemàtiques, arrels quadrades… deu ser la febre, al final hauré d’acabar anant al metge, aquest refredat sembla que està anant a més i ja em fa delirar.
