Amics propers vs amics a les xarxes socials

Hola!

Fa cosa d’una mica més d’un mes, em va trucar una de les meves millors amigues per dir-me que celebrava una festa pel seu cinquantè aniversari i que m’hi volia entre els convidats sí o sí.

El primer que vaig pensar va ser: – ja en fa cinquanta?- El següent e involuntari van ser tot un seguit d’imatges, que s’anaven succeint una darrere l’altre com fotogrames d’un pel·lícula, recreant una historia en la que nosaltres i tots el moments que havíem compartit al llarg d’aquests trenta anys que fa que som amigues, n’érem les protagonistes.  Per mi, les amistats, com passa amb les persones, també fan anys. El darrer que vaig pensar va ser en el seu regal.

En ocasions com aquesta, i si algú ha pogut esbrinar què li faria il·lusió a la persona en qüestió, s’acostumen a fer regals conjunts. L’experiència, en aquest cas, m’allunyava d’aquesta opció, a més, tant l’ocasió com la persona es mereixen alguna cosa especial.

M’agraden les coses senzilles però no per això menys originals ni autèntiques.

Li vaig donar molts tombs fins que vaig trobar quin seria aquell regal que la meva amiga recordaria i conservaria tota la seva vida. M’agradaria molt dir-te’l ara, però com ella, hauràs d’esperar una mica més.

La idea em va semblar molt original i molt personalitzada, només hi havia un inconvenient: el temps.  Per més que m’esforcés per tenir-ho a punt el dia del seu aniversari no hi seria a temps. Els darrers detalls no eren cosa meva, i durant el procés de “realització” necessitaria la col·laboració d’altres persones.

Havia tingut una idea genial però em veia arribant a la festa d’aniversari amb les mans buides. Cali fer alguna cosa, trobar una solució, no volia avançar-li res a la meva amiga ni donar-li cap pista, però … ¿com fer-ho? Per sort, lo de treballar en equip sempre dóna resultat i la Guio em va suggerir una opció que em va semblar molt encertada. Després de tenir a les meves mans una fotografia nostra de quan ens vam conèixer,  i llegir el text que hi havia escrit i que deia “I … quan arribi la sorpresa direm: ha valgut la pena esperar”, em vaig sentir bé, però em va semblar poc.

Jo vaig tenir dos àvies d’aquelles que sempre els preocupava que els convidats poguessin quedar-se amb gana, d’aquelles que omplien els plats fins que no hi cabia ni un gra d’arròs més, i una mica d’això vaig heretar, però no precisament amb el menjar. Continuava donant-li tombs al tema de presentar-me a la festa només amb una fotografia i un text que sí, suggeria alguna cosa, però què.

Em quedaven sis dies amb un cap de setmana pel mig que no estaria a casa. Sis dies per tenir una altra idea però aquesta vegada amb possibilitats de materialitzar-la. Sis dies en que hauria de trobar temps, després de la feina i abans d’anar-me’n a dormir.

Ara que després de gairebé cinc mesos d’estar desapareguda, finalment havia tornat a dedicar-li una estoneta cada nit a la meva xarxa social favorita, Instagram, hauria de tornar-li a dir adéu, encara que només fos de manera temporal.

Sí, ho vaig pensar. Vaig pensar que trobaria a faltar totes aquelles fotografies que compartien altres instagramers, llegir els comentaris que les acompanyaven, viatjar a través d’aquelles imatges a llocs que jo no coneixia, i de nou desaparèixer sense dir res, perquè Instagram per mi, no és una d’aquelles xarxes socials en que la gent explica el que fa cada cinc minuts, per mi és molt més. Però … la meva amiga, una de les millors, es mereixia això i més. La meva amiga viu només a 5 km de casa meva, podria veure-la cada dia si volgués (tot i que no és el cas), abraçar-la sempre que la veig, olorar el seu perfum, llegir en la seva mirada com es troba, trucar-la a qualsevol hora sabent que despenjarà el telèfon, demanar-li el més gran dels favors, fer-la somriure i també fer-la plorar, emocionar-la amb les meves paraules.

La meva amiga està aquí, al meu costat, tant a prop que … De debò podia negar-li unes hores del meu temps per dedicar-lo a la meva xarxa social favorita i als amics que hi tinc? No, de cap manera!

Sovint passa que oblidem qui són de veritat els nostres amics, aquells amb qui hem compartit anys de les nostres vides, moments que mai oblidarem perquè ens han marcat per sempre, tardes de pluja i xocolata calenta, confessions a mitja veu, pèrdues irreparables, i així podria seguir. Sovint ignorem que els amics de veritat no necessiten trucar-se cada dia, que ho entenen tot, ho perdonen tot i sempre hi són quan els necessitem, tant és el temps que hagi passat. Així doncs, durant aquells sis dies, la meva amiga, la de “tota la vida”, va ser la protagonista de les meves estones de temps lliure i la responsable de tenir-me ocupada amb una nova il·lusió.

Els meus altres amics, els d’Instagram, alguns dels quals conec personalment, has continuat estant allí, amb el seu dia a dia, amb les seves anades i tornades (com les meves), amb les seves històries, els seus viatges, les seves fotografies, els seus paisatges, els seus altres seguidors, trobant-me a faltar, però mai traient-me en cara aquestes absències, al contrari, els autèntics, han estat aquí, preocupant-se i fent-m’ho saber.

Avui et volia explicar aquesta historia per fer-te veure que en ocasions ens preocupem per persones a les que encara no coneixem i ens oblidem de les que si tenim a prop, donant-li importància a coses que altres no s’aturen a pensar i oblidant-nos així d’aquells petits detalls del dia a dia amb els que podem fer feliços a tantes persones.

La imatge que acompanya aquest text és del regal que vaig tenir temps de fer-li a la meva amiga, el text que li vaig brodar diu “deixa’m que t’ajudi a somiar”. L’altre, quan estigui llest, també te l’ensenyaré.

La meva reflexió: sigues conscient de quins són de veritat els teus amics, de quins t’envien una sol·licitud d’amistat a través de les diferent xarxes socials i et demanen que tu també els acceptis com amics, per després no fer cap comentari del que tu publiques, o deixar de seguir-te passats uns dies doncs se n’adonen que els has acceptat perquè era l’opció més fàcil, però en realitat no t’interessa el que comparteixen.

No t’oblidis mai dels teus amics i menys encara dels de veritat, tots en tenim.

I si vols explicar-me alguna cosa o dir-me què t’ha semblat el que acabes de llegir, ja saps que pots fer-ho quan vulguis, estaré encantada d’escoltar-te.

Una abraçada i fins aviat.

Susana